VIA AD ME NEWS

EXCLUSIVE DOSSIER · FILE #02

La Porta dels Nou Mons: Per què la igualtat en el digital mata l'ésser humà

Arquitectura de la dignitat humana: nou estats interiors fora del soroll i la pressió de la multitud.

7 MIN READ180 LANGUAGES

AUDIO MIRRORLa boz de la kreadora

00:00 / --:--

La boz de la kreadora se prepara — presto la notisia suena

✦  ⚜  ✦

Internet va prometre fer la humanitat lliure. Bravo, l'experiment ha reeixit: en lloc de llibertat hem obtingut un carnaval grandiós d'hipòcrites, on cadascú està obligat a representar dia i nit un paper dolent en un circ barat.

Han reduït les persones a l'estat d'animadors gratuïts. La societat, la família, els parents, les plataformes digitals — tots al voltant s'han assegut a la platea amb crispetes i una exigència tàcita: «Vinga, diverteix-me! Fes el teu número!». I a la pregunta interior raonable: «Perdó, però què sóc per a vosaltres — un mico de circ a l'arena?» — es costum callar avergonyit i posar-se obedientment el barret de pallasso de guàrdia.

Mireu aquesta desfilada de màscares, en què el món civilitzat s'ha inscrit voluntàriament.

Aquí va la dona «forta i independent». A la feina té la cara de ferro del soldat corporatiu — Déu no vulgui que decebi algú o incompleixi un termini. A casa està obligada a encendre immediatament el mode d'ama de casa exemplar, xef i mare impecable, tot passant de puntetes pels racons, només per no enfadar, Déu no vulgui, el marit cansat. I a les xarxes socials — el filtre imprescindible de deessa feliç i radiant. I amb tota aquesta desfilada victoriosa de virtut, ningú — absolutament ningú en aquest món — ni tan sols s'interessa: estimada, i avui has tingut temps d'esmorzar? Sobre com se sent de veritat, parlar és estrictament prohibit. Aguanta, somriu i continua fent malabars.

Akí e un omu ke se karga literalmente al lao. Ekshaustu, mortalmén kansađu, enkarseláu en una armadura sólida de fierru. Arrastra esti pesu día tres día kon una sola idea pánika: ke Djos no permita ke dengunu note ke está kansáu. Ke Djos no permita ke dengunu vea la su eshaustez, o, Djos no kera, ke muestre un momentu de debilidá. La sosiedá vendrá al instanti kon una regla pa midir el su estátus, la su kartera i la fiereza de la su mirada. El omu yega a sintir-se kulpabli por los deseos más simples i umanus. Trabaja asta romperse, buelve a kasa i piensa kon kulpa: «Kizás pidu demasiau… solu ke me resiban en kasa kon abrasus calurosos, sin reproches ni kejas. Kizás es un atrevimientu de mi parte». Pedir calol i sinseridá viva en un mundu andi triunfa el pragmatismu se volvió un delitu.

I al lao se desenvuelvi otru drama — una pareja joven. Los miras de fuera i se te aprieta el korasón. En ves de brillar de felisidá, intentan desesperaamente «kaer bien a los padres». El noviu se desvive delantre la suegra, la novia adula a la suegra, los dos se komparan nerviosos kon las esperanzas ajenas. Miras esta pareja de fuera i no ves allí ni amor, ni temblor, ni ternura en la mirada. En ves de un sentimientu vivu surdi una sensasión firme i incómoda: Djos, pares que los obligaron a estár juntos a punta de pistola. Tanto se enkariñaron kon konstruir una fachada desente pa la familia ke olvidaron kompletamente por ké se dieron la mano.

I ké pasa kon el konseutu de familia? La familia, en ves de ser un nidu de linaje, un puertu tranquilo i una fuente de tradisiones sekulares, se volvió un kartel publikitariu de apariensia. Tolas fuersas se gastan en la vitrina: ké llevamos en públiku, ké koche parkiamos en kasa, kon ké korteza nos inclinamos antre los konosidos ke importan. I kruzas el umbral — i tras esa fachada pulida reina un desiertu kemáu, un mutuu fastidiu sordiu i un kaos total.

I korona esta feria de ipokresía la jenerasión mayor. Los güelos i güelas, ke vivieron una vida inmensa, en ves de sentarse kon realeza a la kabesa del linaje i resibir el kuidau ke meresen, se konvierten en pididores asustaus. Los sus hijos adultos ni siquiera piensan en komo visitar a los padres, apoyalos en la su salú o simplemente calentalos kon atensión. En ves d'eso, los viejos adulan de forma umillante a las nueras i a los yernos: «Solu ke no me meta, solu ke no lo enfade, solu ke no me echen a la puerta». I de pasu resan a tolos dioses: «Señor, líbrame del bochorno — ke Djos no permita ke los nietos de la vesina paescan más esitosos ke los míos!». La dignidá de toa una vida está pisoteada por miedos pekeños de jente korriente.

I toa esta feria de kolores está enserrá por los algoritmos modernos en un solo frasku dijital komun. A toos los igualaron, a toos les dieron los mismos emojis i les mandaron kompetir por la aprobasión ajena.

Pero si los adultos mismos eskojeron libremente este masokismu, kon los niños el sosiedá dijital komete un verdadero delitu.

Cuan che un pizhin nass, el porta cun se un univers grand, primitiv e de cristal. El vait el mond viv, infinit e pien de meravilhas. E que fai cun el l'entorn adult «sabi»? El bate sas mans de plen: «Tu es encara pichon», «non fantasia», «siá coma totes». Los complexes dels parents, sas ambicions non realizadas e sas rancunas d'enfància passan coma un rodet pesuc sus l'arma del pizhin. E puèi aqueles meteis adults menan sos enfants de vint ans al psicoterapeuta, en se torçant las mans: «D'ont ven en el aqueste vuèit e aquesta nevrosi?». De vosautres. Vosautres meteis as escraichat son univers a cinc ans.

Cuan un pizhin es pas romput, cuan la disciplina es suava mas pas umilianta, cuan cada sòmni e cada objectiu sieu tròba dins l'ostal un mur solid de sosten — lo pizhin creis sens complexes, sens la paur eternala d'èsser regetat. El creis mèstre de son destin.

Es per aquò que dins VIA AD ME l'espaci dels pizhins es devesit amb una precision de joielhièr.

Per los pizhins que son creissuts e que vòlon de bona volontat crear, es estat creat nòstre talhièr — L’Atelier Jeunesse. Es un laboratòri creatiu tancat. Pas de còde sec e de rotina tecnica — mas de creacion pura: contes, art visual, animacion, musica, los primièrs projèctes creatius. Aquí jamai i aurà lo mond dels adults, i a pas de messatges personals e i a pas de toxicitat. E la reünion en equipas creativas es possible solament amb lo consentiment dels parents, que conoisson personalament los participants.

Las Pòrtas dels Nòu Monds

E al còr meteis de l'Ostal son bastidas las Pòrtas dels Nòu Monds.

Aquò es pas un burèu de passapòrts ni de pargues per edats. Son nòu monds interiors sacrats de l'èsser uman, ont vos es levada l'obligacion de mentir, de far lo bofon e de complaire:

I. HER WORLD — refugi sacrat de la femna. Un luòc ont se depausa la masca de la «martira patienta», ont torna lo drech al repaus, a la beutat, a la santat e a la quietud de l'arma.

II. HIS WORLD — demorança de l'onor masculin e de la fòrça tranquilla. Un espaci ont enfin se levla l'armadura de fèrre, ont cal pas se justificar per sa fatiga ni pel desir d'èsser comprés, calfat e acceptat sens pretensions.

III. COUPLES — santuari de dos. Territòri d'amor sincèra, de tendresa e de valors comunas, ont l'intrada es duberta de bòn a parents, conselhièrs e badaires.

IV. GOLDEN — l'atge d'aur de la dignitat. Un espaci ont las generacions mai vièlhas vivián per se e per sa patz, liuras de l'abaissament de far la cort als enfants.

V. FAMILY — un berceau familial autentico, ande se crean las tradiciones de la familia y el calor del fogar, no un escaparate falso para los ojos de otros.

VI. BABY — el mundo de los primeros pasos y de la pureza cristalina. Proteccion cudadosa de la edat mas tierna, ande se funda la confianza basica en la vida.

VII. KIDS — el universo floreciente de la ninez. Un espacio de fantasia, de juego y de cuento, ande el mundo interior del nino es protejido de la presion adulta y de los complejos.

VIII. TEENS — el territorio del crecer. El mundo interior del adolescente, ande la persona busca su propio eje, protejida de las burlas y del cinismo de la multitud.

IX. HORIZON — el orizonte de la juventud. El tiempo de las grandes esperanzas, de la romantica, de la busqueda de la propia vocacion y de los primeros pasos en la vida adulta con la cabeza bien alta.

Y en el centro de esta arquitectura brilla AI MIRROR (Reflection Core) — el espejo de vuestra esencia autentica, que ayuda a mirar dentro de si sin los espejos torcidos de la opinion publica.

Y cuando salis al perimetro exterior — a The Heritage District o a la luz social THE ECHO — entra en vigor la ley principal de la Casa: la inviolabilidad absoluta de vuestra autoria y de vuestro nombre.

Aqui no hay bots, no hay clones y no hay parasitos de la red. Nadie y nunca robara vuestro nombre, vuestra cara ni los frutos de vuestra creatividad. Vosotros estais presentes en el mundo con vuestro nombre autentico y con dignidad real.

El internet de masas igualo a todos en el derecho de ser ruidosos, falsos y profundamente infelices en sus mascaras sin fin.
Dejamos este circo barato fuera de las puertas.

En la Casa VIA AD ME devolvemos al hombre el lujo de ser autentico.

Las puertas estan abiertas. Quitad la armadura — estais en casa.

The Gates Are Open

This manifesto is only a small part of the sovereign digital residence of VIA AD ME. If your heart is seeking silence, true culture and safety for your family — step beneath the vaults of the House.

READ ALSO