Les portes dels Nou Móns: Per què la igualtat en el digital mata l'ésser humà

✦  ⚜  ✦

Internet prometia fer la humanitat lliure. Bravo, l'experiment ha tingut èxit: en comptes de llibertat, hem obtingut un gran carnaval d'hipòcrites, on cadascú ha d'actuar les 24 hores del dia en un circ barat.

Les persones han estat reduïdes a l'estat d'animadors gratuïts. La societat, la família, els parents, les plataformes digitals — tots al voltant s'han instal·lat a la sala de cinema amb crispetes i una exigència tàcita: «Doncs va, diverteix-me! Ofereix un número!». I davant la raonable pregunta interna: «Perdona, i jo què sóc — una mico de circ a l'arena?» — és habitual guardar silenci amb vergonya i obedientment posar-se el barret de pallasso de torn.

Mireu aquest carnaval de màscares, al qual el món civilitzat s'ha inscrit voluntàriament.

Aquí ve una «dona forta i independent». A la feina té la cara de ferro d'un soldat corporatiu — Déu ens guardi de decebre a algú o de perdre un termini. A casa ha d'activar immediatament el mode de mestressa exemplar, xef i mare impecable, mentre camina de puntetes per les cantonades, només per no enfadar el marit cansat. I a les xarxes socials — el filtre imprescindible de la deessa feliç i radiant. I amb tot aquest triomfal carnaval de la virtut, ningú — absolutament ningú en aquest món — ni tan sols es pregunta: estimada, has pogut esmorzar avui? Sobre com se sent realment, parlar està estrictament prohibit. Aguanta, somriu i continua fent malabars.

Al costat, un home es carrega literalment a si mateix. Exhaurit, mortalment cansat, envoltat en una armadura de ferro. Arrossega aquest pes dia rere dia amb una única pensada de pànic: Déu no ho vulgui, que algú noti que està cansat. Déu no ho vulgui, que algú vegi la seva extenuació o, Déu ens guardi, que mostri un moment de debilitat. La societat de seguida vindrà amb una regla a mesurar el seu estatus, la seva cartera i la ferocitat de la seva mirada. L'home arriba al punt de considerar-se culpable pels desitjos més simples i humans. Treballa fins a l'extenuació, torna a casa i pensa amb culpa: «Probablement, demano massa... només que em rebin a casa amb abraçades càlides, sense queixes ni retrets. Probablement, és una grolleria per la meva part». Demanar calidesa i sinceritat viva en un món de pragmatisme triomfant s'ha convertit en un delicte.

I al costat es desenvolupa un altre drama — una jove parella. Els mires des de fora i se't comprimeix el cor. En comptes de brillar de felicitat, intenten desesperadament «agradar als pares». El nuvi es deixa la pell davant la futura sogra, la núvia es fa la simpàtica davant la sogra, tots dos es miren nerviosament les expectatives alienes. Mireu aquesta parella des de fora i no veieu ni amor, ni tremolor, ni tendresa en la mirada. En comptes d'un sentiment viu, apareix una sensació incòmoda i persistent: Déu, sembla que els han obligat a estar junts sota la punta d'una pistola. S'han obsessionat tant amb la construcció d'una façana respectable per a la família que han oblidat completament per què es van agafar de les mans.

I què passa amb el concepte de família? La família, en comptes de ser un niu ancestral, un refugi tranquil i una font de tradicions centenàries, s'ha convertit en un cartell publicitari ostentós. Totes les forces es dediquen a la vitrina: com anem vestits davant la gent, quin cotxe hem aparcat davant de casa, com hem saludat educadament els coneguts necessaris. I quan travesses la porta — darrere d'aquesta façana polida hi ha un desert cremat, un mútua irritació i un caos total.

I aquesta fira de la hipocresia és coronada per la generació més gran. Àvies i avis, que han viscut una vida immensa, en comptes de seure majestuosament al capdavant de la família i rebre l'atenció merescuda, es converteixen en suplicants atemorits. Els seus fills adults ni tan sols es plantegen com visitar els pares, mantenir la seva salut o simplement escalfar-los amb atencions. En comptes d'això, els ancians s'agenollen humiliadament davant les nenes i els gendres: «Només que no m'hi fiqui, només que no s'enfadin, només que no em facin fora». I alhora preguen a tots els déus: «Senyor, protegeix-me de la vergonya — Déu no ho vulgui, que els nets de la veïna semblin més exitosos que els meus!». La dignitat d'una vida sencera és trepitjada per porcs temors quotidians.

I tota aquesta fira acolorida és empesa pels algoritmes moderns a una única banca digital. Tothom ha estat igualat, a tothom se li han donat emoticones idèntiques i se'ls ha manat competir per l'aprovació dels altres.

Quan neix un nen, porta amb ell un immens, primordial i cristal·lí univers. Ell veu el món com un ésser viu, infinit i ple de meravelles. I què fa l'entorn «intel·ligent» adult amb ell? Li pega a les mans amb força: «Ets massa petit», «no somnis», «sigues com tots». Els complexos dels pares, les seves ambicions no realitzades i les ferides infantils passen com un pes pesat per l'ànima del nen. I després els mateixos adults porten els seus fills de vint anys als psicoterapeutes, esgarrapant-se les mans: «D'on ve aquest buit i aquesta neurosi?». Doncs de vosaltres. Vós mateixos heu trepitjat el seu univers a cinc anys.

Quan no es trenca un nen, quan la disciplina és curosa però no humiliant, quan cada un dels seus somnis i objectius troba a casa una paret de suport fiable — el nen creix sense complexos, sense por eterna de ser rebutjat. Ell es converteix en el propietari del seu destí.

És per això que a VIA AD ME l'espai infantil està dividit amb una precisió joier.

Per als nens que han crescut i volen crear de manera conscient, hem creat el nostre taller — L’Atelier Jeunesse. És un laboratori creatiu tancat. No es tracta de codi sec i rutina tècnica — sinó de creativitat pura: contes, art visual, animació, música, primers projectes creatius. Allà mai hi haurà un món adult, no hi ha missatges personals ni toxicitat. I la unió en equips creatius és possible exclusivament amb el consentiment dels pares, que coneixen personalment els participants.

Les Portes dels Nou Mons

I al cor de la Casa s'han alçat les Portes dels Nou Mons.

Això no és una oficina d'identificació ni tan sols un espai per a edats. Això són nou mons interiors sagrats de l'ésser humà, on se us treu l'obligació de mentir, fer ganyotes i complaure:

I. HER WORLD — refugi sagrat de la dona. Lloc on es treu la màscara de «màrtir pacient», es recupera el dret al descans, la bellesa, la salut i la tranquil·litat de l'ànima.

II. HIS WORLD — la llar de l'honor masculí i la força tranquil·la. Espai on finalment es treu la cuirassa de ferro, on no cal justificar-se per la seva fatiga i per la voluntat de ser entès, escalfat i acceptat sense pretensions.

III. COUPLES — santuari de dos. Territori d'amor sincer, tendresa i valors compartits, on l'entrada està tancada hermèticament a parents, consellers i curiosos.

IV. GOLDEN — l'edat d'or de la dignitat. Un espai on les generacions més grans viuen per a si mateixes i la seva tranquil·litat, lliures de la humiliant servilisme davant dels fills.

V. FAMILY — el veritable niu familiar, on es creen tradicions familiars i la calidesa de la llar, i no una falsa vitrina per als ulls aliens.

VI. BABY — el món dels primers passos i la puresa cristal·lina. Una protecció acurada de l'edat més tendra, on es fonamenta la confiança bàsica en la vida.

VII. KIDS — l'univers florit de la infantesa. Un espai de fantasia, joc i conte, on el món interior del nen es protegeix de la pressió i els complexos dels adults.

VIII. TEENS — el territori de la maduració. El món interior de l'adolescent, on la personalitat busca el seu eix, protegida de les burles i el cinisme de la multitud.

IX. HORIZON — l'horitzó de la joventut. El temps de grans esperances, romanticisme, recerca de la seva vocació i els primers passos cap a la vida adulta amb el cap ben alt.

I al centre d'aquesta arquitectura brilla AI MIRROR (Reflection Core) — el mirall de la vostra autèntica essència, que ajuda a mirar dins de vosaltres mateixos sense els miralls deformants de l'opinió pública.

Quan sortiu al perímetre exterior — a The Heritage District o a la llum social THE ECHO — entra en vigor la llei principal de la Casa: la absoluta inviolabilitat de la vostra autoría i nom.

Aquí no hi ha bots, no hi ha clones i no hi ha paràsits de xarxa. Ningú i mai robarà el vostre nom, la vostra cara o els fruits de la vostra creativitat. Esteu presents en el món amb el vostre nom autèntic i amb dignitat reial.

Internet massiu ha igualat a tots en el dret de ser sorollosos, falsos i profundament infeliços amb les seves màscares infinites.
Deixem aquest circ barat darrere les portes.

Les portes estan obertes. Traieu la cuirassa — sou a casa.