Carta a aquella a qui ningú no va preguntar

Entre tot el soroll eixordador de la civilització hi ha un buit gelat i esfereïdor: ningú no t'ha preguntat mai — i tu, què vols?

Ningú no s'interessa per allò que calles abans de dormir. Ningú no et pregunta si vols córrer endavant ara mateix o si et cal, vitalment, fer-te un cabdell i simplement dormir. T'ordenen sense parar què has de fer, però ningú no et fa la pregunta elemental i sagrada: «I com et sents ara, estimada?».

Aquesta carta és un recordatori: no has de merèixer el dret a respirar. Les teves llàgrimes són normals. El teu cansament és sagrat. La teva ràbia té dret a sortir a fora. Permet-te no ser perfecta, sinó viva.