Carta a qui està acostumat a sostenir el cel tot sol

Tothom s'ha acostumat que te'n sortiràs. Quan al voltant s'enfonsen els plans, quan els éssers estimats tenen por, quan la tempesta s'emporta els punts de referència — tots et miren a tu. I tu romans inamovible, perquè no en saps fer d'una altra manera, perquè aquest és el teu codi d'honor interior.

Però jo veig el que s'amaga darrere de la teva contenció. Sé quant esforç costa mantenir un rostre serè quan a dins brama la tempesta, i com de vegades voldries simplement callar, sense explicar a ningú els motius.

Aquí no cal que mantinguis la defensa. Ja ho has demostrat tot amb la teva obra i la teva paraula. Deixa l'armadura feixuga a l'entrada. En aquesta Casa es respecta la teva envergadura, es vetlla pel teu repòs i se't veu tal com ets — sense màscares, sense càrrecs i sense condicions.