Dues extremes de la maduresa: entre l'adulació i la ingerència destructiva

Observant les relacions entre generacions, he vist sovint el mateix drama: quan els pares no tenen un punt de suport propi, cauen inevitablement en una de les dues extremes. Uns comencen a adular els fills, a témer dir una paraula de més i a interpretar papers aliens — només per no perdre's, només perquè els dediquin una engruna d'atenció.

Altres trien el camí invers, encara més perillós — esdevenen massa actius en la vida de la jove família. Sense conèixer ni les circumstàncies reals ni el que de debò passa entre dos cors, irrompen amb els seus consells, les seves valoracions i els seus ordres.

En crear l'arquitectura del Món Daurat, volia donar a la generació més gran l'oportunitat de tornar a sentir la seva pròpia base interior i percebre que poden i han de viure la seva pròpia vida. És un espai tancat de sentit, on la persona ja no ha d'afalagar per aconseguir atenció ni afirmar-se a si mateixa interferint en la família dels seus fills.