Carta sobre aquells que l'Univers fa retrobar-se una i una altra vegada

El destí té una cal·ligrafia sorprenent. Passa que dues persones es veuen per primera vegada molt abans que els seus camins es creuin de debò. Una mirada llarga, en què es llegeix un desig evident d'acostar-se, de parlar, de convidar a una cita — mentre tots dos encara sou completament lliures. Però en aquell instant la timidesa i la vergonya s'imposen. El pas no es fa, els camins se separen, però el record d'aquella mirada, per alguna raó, es queda a dins.

Passen vuit o nou anys llargs. I de sobte s'obre una porta, la vida us torna a fer xocar, i en el silenci es produeix un reconeixement instantani i colpidor. Tot a dins crida que no és una casualitat, però ara ja és l'ego masculí, la por o les circumstàncies alienes que impedeixen pronunciar en veu alta unes paraules senzilles: «T'estimo. Tinc sentiments per tu». I de nou — separació durant anys.

Però l'Univers estima les històries completes. Quan no ens decidim a fer l'elecció a la primera, no esborra el sentiment — ens dona una oportunitat una i una altra vegada, i una altra. Repetirà els esdeveniments i us portarà l'un cap a l'altre fins que finalment deixeu de banda la por i prengueu la vostra veritable decisió.