Pàgines sense paraules: El dret al crit i al silenci

Darrere la façana imponent de qualsevol dona forta sempre s'amaga una cambra que ningú no coneix. Un lloc on s'acumula el dolor no expressat, on es refugien els retrets i on la dona es cansa de ser un mur de pedra per a tothom qui l'envolta.

En la cultura de VIA AD ME hi ha una llei: aquí no hi ha platea. Aquí no hi ha judicis, ni m'agrada, ni ulls curiosos aliens.

De vegades cal simplement callar. Estar en un lloc on no hi ha lletres, sinó només tu i una pausa. I d'altres vegades, deixar un pensament de veu: parlar-se a si mateixa en solitud, plorar a les fosques, abocar la ràbia acumulada i saber que aquest crit de l'ànima quedarà segellat per sempre en secret. La purificació no passa en públic. Passa entre bastidors, en una benaurada quietud.